Sis anys consecutius com la ciutat catalana de més de 50.000 habitants amb menys desigualtat de renda plantegen una pregunta incòmoda: què sosté aquest equilibri i fins quan pot durar?
Viladecans encapçala aquest rànquing segons les dades de l’INE, i ocupa la segona posició a tot Espanya, només per darrere de Fuenlabrada. La reiteració d’aquesta dada, any rere any, ens permet deixar de celebrar-la ingènuament i començar a analitzar-la com un cas d’èxit d’escala nacional. El cas de Viladecans no és anecdòtic ni un accident estadístic; és un autèntic model de referència per a la resta de municipis de l’entorn metropolità i del conjunt de Catalunya, demostrant que una altra manera de fer ciutat és possible. Però la pregunta que cal fer-se avui no és només què ha funcionat perquè hàgim esdevingut aquest mirall, sino si som davant d’un equilibri fràgil.
Un model urbà exportable
Aquesta igualtat de renda no és fruit de l’atzar, sinó d’un disseny de ciutat que hauria de servir de lliçó per a altres localitats de la comarca. El que ha produït aquesta cohesió té a veure amb una combinació històrica molt ben calculada: una potent zona industrial activa que genera ocupació local, una aposta pionera per l’habitatge assequible i uns serveis públics distribuïts de forma equitativa pels barris. Viladecans ha aconseguit el que moltes ciutats catalanes persegueixen sense èxit: créixer econòmicament sense fracturar-se socialment. Tot i això, aquest ecosistema ideal no és immune a l’exterior.
Pressions metropolitanes i el risc del canvi
La proximitat a Barcelona introdueix una variable que cap política local pot controlar del tot: la pressió immobiliària. El preu de l’habitatge és el gran accelerador de les desigualtats a la regió metropolitana. Si Viladecans, precisament per la seva alta qualitat de vida i cohesió, es converteix de forma massiva en el refugi de noves rendes desplaçades de la capital, el teixit social que ha sostingut l’equitat es veurà alterat. El risc és morir d’èxit: que el model que ens fa exemplars acabi atreient les mateixes dinàmiques que el destrueixen.
Els límits de l’acció municipal
L’Ajuntament pot fer molt —i té l’obligació de continuar sent un far en aquest sentit— per preservar la cohesió: protegir el sòl públic, promoure lloguer protegit i evitar la segregació als centres escolars. Però les competències locals topen amb un mur a l’hora de regular les dinàmiques ferotges del mercat lliure. Això planteja una qüestió clau per al debat polític català: fins a quin punt pot una ciutat mitjana defensar el seu model d’èxit quan tot el context metropolità empeny en la direcció contrària?
Defensar el mirall de la igualtat
Fins ara, la ciutat ha liderat el camí gràcies a condicions específiques: un creixement industrial sòlid, diversitat de rendes i una planificació intel·ligent. Sis anys de lideratge en igualtat són el reflex de polítiques sostingudes en el temps que avui inspiren l’urbanisme social del país. La igualtat, però, no es conserva sola per inèrcia. El vertader repte de Viladecans ja no és demostrar a Catalunya com es construeix una ciutat cohesionada, sinó demostrar si és capaç de defensar-la davant la tempesta metropolitana.
